Alba Capell: “Només pensava a acabar”

“Només pensava a acabar; no em rendiria.” Alba Capell va reconstruir ahir des del seu domicili a Juneda, en una entrevista a SEGRE, el moment en què la seua cursa a Olot va deixar de ser una competició per convertir-se en una prova de resiliència personal. L’atleta de només 11 anys va ser protagonista divendres a l’imposar-se en la categoria femenina absoluta de la Cursa de la Moixina, una exigent prova de muntanya, malgrat completar els últims 1,3 km amb el radi d’un braç fracturat arran d’una caiguda. Un episodi que no només va evidenciar la seua capacitat per suportar el dolor, sinó també el perfil d’una esportista precoç i versàtil, habituada a competir en diferents disciplines, des de la pista al cros, passant per la marxa atlètica, i que complementa la seua preparació amb la natació i el ciclisme de carretera. Al revisar el que va ocórrer, Capell distingeix entre resultat i aprenentatge. “La meua millor victòria encara no l’és, però és veritat que a Olot em vaig superar molt.” El moment crític va arribar en una baixada, quan la carrera ja superava els 9 quilòmetres. “Vaig caure i em vaig fer molt mal, però em vaig aixecar superràpid. Vaig tocar el terra i ja estava una altra vegada corrent, perquè vaig decidir no rendir-me”, explica. «Faltava poc i jo sols pensava: “Arribaré al final i no tiraré la tovallola”», remarca. En aquest tram final, afirma que va treure forces dient-se a si mateixa: «“No em fa mal, no em fa mal”, encara que em feia molt mal, i ho vaig donar tot fins al final.» Per a aquesta petita supercampiona, que atresora 18 títols de Catalunya en diferents especialitats atlètiques, no va ser una victòria més. “Guanyar està molt bé, però per a mi l’important va ser continuar amb el braç així [assenyala el cabestrell] i no rendir-me”, afirma. Fins i tot al podi, l’emoció convivia amb el sofriment físic. “Intentava somriure, però no podia parar de plorar perquè em feia molt mal.” L’organització va avançar l’entrega de premis per facilitar el trasllat a l’hospital i el diagnòstic, dins de la gravetat, va ser favorable: fractura de radi sense desplaçament. El període de recuperació serà breu. “M’han dit unes dos setmanes amb escaiola o menys si millora.”

Abans de conèixer el comunicat mèdic, Capell ja intuïa que no era una caiguda més. “Altres vegades he caigut i notes una rascada, però el que sentia al braç era diferent”, recorda. Tot i així, la decisió no va variar. “Si parava, m’hauria fet mal igual, així que vaig seguir fins al final.” Pura fortalesa mental. “En l’esport, la ment és molt important. De vegades és la que et derrota si penses que no pots”, afirma amb un aplom impropi de la seua edat. “Des de petita m’han ensenyat a lluitar fins al final i no rendir-me mai”, sentencia la benjamina d’una família que viu l’esport amb passió: des dels seus pares Àngel i Keren fins als seus dos germans grans, del mateix nom que els progenitors. “Som una família molt unida i molt esportista; ens ajudem sempre.” Una estructura que també influeix en el seu dia a dia. “Quan fas esport et sents millor, més ordenada. Jo voldria tornar a córrer de seguida, però el meu pare em diu que cal recuperar-se bé per tornar millor”, conclou.