El duc de Medinaceli i Cardona, senyor d’Arbeca, va prometre a mitjans del segle XVIII pagar un ral de billó per cada olivera procedent de Terra Santa plantada als seus dominis d’aquesta localitat de les Garrigues. Els pagesos, entusiasmats davant de la idea d’un cofre ple de monedes, van posar fil a l’agulla però, a l’hora d’anar a cobrar, els diners s’havien esfumat. Entorn d’aquesta llegenda històrica vinculada a les olives arbequines, l’escriptor lleidatà Jordi Nogués ha construït la novel·la Les oliveres d’or (Rosa dels Vents), un autèntic thrillerple d’ambició, d’amor i de traïcions entre oliveres, i amb un tresor en joc. Nogués, nascut a Artesa de Segre el 1968, ha viscut des d’adolescent en terres tarragonines –des de fa uns anys establert a Valls–, encara que manté molt vius els llaços amb la seua Lleida natal.

De fet, des del 2022 és el director del Parc Temàtic de l’Oli de les Borges Blanques, projecte del qual també forma part el patronat que l’impulsa. Historiador de formació acadèmica, Nogués conrea des de fa anys la novel·la històrica, com en el seu anterior llibre, La rosa i la creu (2022), sobre la llegenda catalana de Sant Jordi al Montblanc del segle XIV. “En les meues vuit novel·les, aquesta és la primera que ambiento a Ponent, i també és la més realista de totes”, va explicar l’autor a SEGRE. En aquesta obra, Nogués recupera l’antiga esplendor del castell palau d’Arbeca, l’immens edifici renaixentista dels ducs de Cardona –que des de finals del XVII va passar als Medinaceli–, del qual la llegenda assegurava que tenia 365 o fins i tot més finestres d’or, una per cada dia de l’any, i que les successives guerres dels Segadors, de Successió i del Francès van acabar arruïnant gairebé per complet. “El 1762, el duc de Medinaceli va llançar l’oferta en ocasió d’una visita al palau després de molts anys sense trepitjar aquestes terres”, va comentar Nogués sobre aquesta història ambientada en una societat agrícola empobrida per una sequera persistent i per l’avarícia d’una noblesa que mai no semblava tenir-ne prou amb les rendes que percebia.