Tenir la vocació decidida des de petit no és habitual, però Xavier Mesalles, un adolescent d’Arbeca, ho va tenir clar des dels onze anys. Va ser aleshores quan un pastor li va regalar el seu primer corder perquè el criés amb biberó a canvi d’unes velles menjadores de bestiar que tenia a casa de la seua àvia. Ara té 15 anys i un petit ramat de dotze ovelles “que em va donar un pastor dels Omellons” i la intenció de dedicar-se a la ramaderia quan sigui gran.

El més sorprenent és la dedicació que li posa a l’ofici. Xoca davant l’onada de joves immersos en les xarxes socials amb l’únic objectiu de ser influencers. “Ara estic de vacances de Setmana Santa i més tranquil, però en els dies que vaig a l’institut és més enfeinat”, diu. “Un dia normal m’aixeco cap a les 6 del matí, agafo la bici i me’n vaig al corral de casa de la padrina, les trec al camp i les torno a recollir per anar a classe. Quan acabo a l’institut també m’ocupo d’atendre-les i les torno a treure perquè passegin a la tarda.”

Ara cursa tercer d’ESO a l’Institut Josep Vallverdú de les Borges Blanques. Entra a les 8.00 “però ja m’he acostumat al ritme”. Vol continuar estudiant una Formació Professional agrària “per ser pagès. Seré el primer pastor de la família”.

A casa seua no han cuidat ramats, “encara que som pagesos. Tenim cereals i granges de porcs. El meu pare és el que se n’ocupa, però no hi ha hagut pastors”. La seua família n’està orgullosa. La seua mare, Judith Artigas, comenta que n’està “molt orgullosa” perquè assegura “el relleu generacional”. “En un sector que necessita tanta dedicació no hi ha futur sense joves”, apunta. Aclareix que “les ovelles i la bicicleta són la seua passió i compagina les dos aficions”. També té el suport dels seus amics. “Moltes vegades em pregunten on vaig. Els contesto que a treure les ovelles i m’acompanyen. Junts estem una estona mirant els animals”, explica Mesalles.

Malgrat que és una feina dura, somia tenir el seu propi ramat amb entre 1.500 i 2.000 caps a la seua granja. “Sé que és una feina dura, però m’agrada i em sento capacitat. La meua família també em dona el seu suport i també m’ajuda en aquesta feina”.

“Ara tinc algunes ovelles criant i les deixo al corral, a les altres me les emporto perquè passegin pel camp i pasturin.” Tenir un ramat de centenars de caps és una tasca molt responsable. “Però em veig capacitat per controlar-ho. No sé on les portaré a pasturar. Segurament pel pla, al Pirineu hi ha ossos” i no vol saber-ne res, d’ossos.